Continua present el món animal: des dels més petits insectes, com la mantis o pregadéu, als gossos, els ocells i els altres animals que viuen a l'illa; sense oblidar les tortugues. I, és clar, arribem al final quan s'
acaba l'època feliç, el temps durant el qual en Gerry Durrell ha conformat el seu caràcter i la seva vocació, per això han de marxar per poder acabar la seva formació des d'un punt de vista més acadèmic, en una bona escola a Suïssa o Anglaterra. Després de l'interludi a l'illa comença un nou temps que, és clar, comença amb nou trasllat: hem viatjat d'Anglaterra fins a les illes gregues, a Corfú, i tornem a Anglaterra. Gerry, el narrador i protagonista, finalment s'ha fet gran.
acaba l'època feliç, el temps durant el qual en Gerry Durrell ha conformat el seu caràcter i la seva vocació, per això han de marxar per poder acabar la seva formació des d'un punt de vista més acadèmic, en una bona escola a Suïssa o Anglaterra. Després de l'interludi a l'illa comença un nou temps que, és clar, comença amb nou trasllat: hem viatjat d'Anglaterra fins a les illes gregues, a Corfú, i tornem a Anglaterra. Gerry, el narrador i protagonista, finalment s'ha fet gran.
26 comentaris:
La tercera part de "La meva família i altres animals" m’ha semblat com una barreja de la primera i la segona. En aquesta part del relat segueix presents el món animal mentre que també apareixen situacions extravagants amb la família.
Per variar, aquesta tercera i última part comença amb un nou canvi de domicili. El capítol "Espectacle d’animals " em sembla el més destacat , ja que és el desenllaç de la història. D’aquest desenllaç destacaria les situacions alarmats a la festa amb els animals.
La tercera part acaba amb la tornada de la família a Anglaterra per a que en Gerry tingui uns estudis millors, encara que ningun membre desitjava abandonar aquella petita illa de Corfú.
La segona part em va agradar, això va provocar que quan agafés el llibre per començar la tercera, no em fés tanta mandra llegir-la.
Ara ja he acabat el llibre i haig d'admetre que m'ha agradat molt més del que m'esperava, això no vol dir que sigui un dels meus llibres preferits, perquè no ho és, però m'ha agradat. En aquesta part m'ha interessat el personatge de Koty Panopoulos, el presoner. Aquest senyor ha aportat a la novel·la una mica de intriga, perquè quan llegia que en Gerry estava sol amb en Koty en una barqueta, no estava gaire segur del què passaria perquè estar al costat d'un pres no et dóna molta seguretat.
També m'ha fet gràcia la gossa Dodo, perquè m'imagino una gossa lletja, d'aquelles que són lletjes fins i tot pels seus amos. Jo volia que sortissin més els personatges de l'Home de les Cetònies i el de la Lougarètzia, perquè són els que m'han fet més gràcia al llarg del llibre, però no han sortit més.
Puc dir que és un llibre que no m'ha desagradat, però em va agradar més el primer llibre, "La revel·lió dels animals".
Ja hem llegit dos llibres sobre animals, que està molt bé, però espero que el tercer ja no hi surtin tants!
La meva família i altres animals:
IIIa part:
Per variar, la tercera part comença amb una nova casa, un nou àmbit i uns nous veïns.
I, també, per variar, acaba en que han de canviar de casa, tot i que aquest cop el canvi d’habitatge no és empès per en Larry, sinó que és per millorar els estudis, l’educació i la formació d’en Gerry, ja que havia arribat en un moment on el seu professor Mr. Kralefsky creia que ja no li podia ensenyar res més. Així que desprès de la vil•la de color de maduixa, la vil•la de color groc de narcís i la vil•la de color blanc de neu, acaben tornant al seu ambient natal, la ciutat i el fred d’Anglaterra.
Normalment els llibres descriptius m’agraden, però necessito que la descripció tingui una mica d’humor, gracia, però aquest llibre tant descriptiu m’ha avorrit bastant, quan descrivia personatges graciosos encara era entretingut, però en altres ocasions, com quan parlava dels insectes i animals que trobava i examinava, se m’ha fet bastant pasat. Haig de dir que de tots els llibres que hem llegit a català, que n’hi ha hagut de molt bons, aquest, per mi, ha estat el mes avorrit.
Aquesta ha estat la part de “La meva família i altres animals” que m’ha agradat més. Per sorpresa meva sembla una novel·la bastant diferent, ja que les anècdotes que explica són més interessants, tot i que encara continuen sent-hi presents, de tant en tant, algunes descripcions una miqueta difícils de llegir i de comprendre del tot. Es podria dir que m’han agradat totes les històries d’en Gerry i la seva família d’aquesta tercera part: des de Mr. Kralefsky i els seus ocells i els seus curiosos mètodes d’ensenyament, fins a la mare d’aquest i les fantasies del seu fill; de l’obsessió de la Dodo a protegir la seva propietària fins al cadell monstruós de la gosseta; des de les excursions de la família, fins a la trobada d’en Gerry amb el convicte Kosti; des del seu intent de caçar a l’Old Plop fins als drames de la família anglesa per acollir a la gavina Alecko.
Durant tota la novel·la hi ha hagut un aspecte que m’ha provocat un lleuger somriure. Aquest personatge és l’Spiro, un home que sense voler-ho és divertit. El xofer dels Durrell aconsegueix amb tan sols unes “esses de més”, fer-te passar una estona agradable i que la lectura es faci més amena. També confon paraules i les intercanvia al parlar, com per exemple “estrenyiment” en lloc d’“enterrament”. L’autor aconsegueix, altra vegada, que l’Spiro sigui el personatge més entranyable de tota l’obra.
Per acabar i per concloure el treball d’aquesta novel·la que narra vivències d’una família d’Anglaterra, voldria comentar el final del llibre. Es podria dir que per culpa de Mr. Kralefsky la família Durrell ha de tornar al seu país, un país que ja no se senten seu, sinó que és més aviat un lloc on anar de vacances, on poder esplaiar-se. La tornada a Anglaterra és bastant emotiva. També hi ha un punt d’humor al final de tot, quan la mare s’estranya que els hagin confós amb un circ ambulant i que comenti que el funcionari és una persona rara. El que no sap ella és que qui realment és diferent a la gent normal són ella i la seva família.
La tercera part no m'ha enganxat pas gaire més que les altres dues. Trobo que són pràcticament iguals, on l'escriptor només fa que descriure coses í paisatges, però no passa gaire res.
El que m'ha agradat més és el final, ja que, tot i sabent que la família marxaria de nou cap a casa, no m'esperava que els Durrell se n'anessin per un motiu poc convincent. Jo penso que s'hi trobaven molt bé a l'illa de Corfú, i no m'imaginava que se n'anessin, una mica en contra de la seva voluntat, perquè marxen només perquè el petit Gerry continui els seus estudis.
Resumint les meves impressions sobre aquest llibre, només haig de dir que ha estat una experiencia bona. Veig que a molts dels meus companys els ha semblat avorrit, però a mi tot el contrari. Potser és perquè la natura i els animals m'agraden.
D'aquesta tercera part, potser destacaria el professor. És un personatge molt curiós i divertit. No em faria res que tot els nostres professors fossin com ell, encara que no m'agrada molt la seva manera d'ensenyar.
Després de deixar els llibre veig que em quedo sense temps pertant em llegeixo la tercera part però sense gaires esperances.
Tornem al món dels animals poc coneguts i les llargues descripcions i xerrades sobre els animals però també hi ha més emoció com les classes de lluita amb el Kralefski, el seu professor,etc.
Però el més divertit d'aquesta primera part i potser del llibre és el final amb la festa i les coses que i passen: L'Spiro roba uns peixos vermells del llag de casa el rey de Grècia, en Leslie es troba les serps a la banyera, l'Alecko s'amaga sota la taula i espanta els convidats, els gossos ho comencen a destroçar tot...
En resum un caos total, per el que he vist del llibre és el més divertit i l'actor l'ha "amagat" per el final.
Després de tants animals entre els dos llibres que hem llegit no estaria malament una lectura amb més emoció i aventures.
En aquesta tercera part m’agradaria fer un homenatge a la mare. Penso que aquesta dona és extremadament forta i sap resoldre les situacions més compromeses. Té força per criar els seus quatre fills sola, i encara és prou valenta com per anar-se’n a viure a una illa de la qual no en sap res.
Comprenc perfectament l’Spiro, que l’adora i s’enfada moltíssim quan els fills, per burxar-lo, li diuen que és una mala mare. Però jo crec que és una de les millors mares que es poden tenir, ja que posa pau a les múltiples baralles entre els germans, aguanta els convidats i a més a més, encara fa uns menjars esplèndids per tothom. La seva força interior és impressionant, així com l’empenta que té per tirar els seus projectes endavant.
A mi ja m’agradaria saber enfrontar-me als problemes tal com ho fa ella, sense rendir-se mai i sense pensar que està sola, sense el seu marit que l’ajudi. Poques persones podrien fer el que fa ella per la seva família amb la il•lusió que ho fa. Crec que ella es mereix que li diguin això i molt més.
Haig de dir, per acabar, que el llibre l'he trobat interessant i que en els trossos on hi ha tota la família en acció, he rigut molt gràcies a la fina ironia de l'autor.
Com ja es habitual, cada cop que comença una part nova, fan un canvi de domicili, cosa que em sembla massa exagerada. Un cop van arribar a Corfú es van instal•lar a la vil•la de color de maduixa, un cop allà a la vil•la de color groc i per últim a la vil•la de color blanc neu.
En aquesta vil•la, el fanàtic dels animals, va conèixer a un pregadéu, uns animals molt estranys, que a vegades es confonen amb les fulles de les plantes, i li va dir Cicely. Aquesta juntament amb Jerónim, fan una mena de combat, en el que en Gerry assisteix.
Un dia, en una de les seves expedicions rutinàries, en un petit tronc, troba dos gripaus, que li van cridar molt l’atenció, ja que el Teodoro els va examinà i va dir que eren uns exemplars únics.
Un dels professors d’en Gerry, Kralefsky, tenia la mateixa afició per les aus. Així que la primera classe que van tenir junts, per fer-la una mica més dinàmica, van posar aigua els canaris. També anaven de passeig, i un cop van visitar a la mare del professor.
En el quinzè capítol, ens diu que en el bosc, en Gerry va sentir un soroll, es va pujar en un arbre i va descobrir un niu d’ocellets; Per poder completa més la seva col•lecció d’animals, s’emporta dos. Aquets pollets, van destrossar l’habitació d’en Larry, i els va haver de deixar en una gàbia, per evitar futurs accidents.
La mare, va portar a casa un nou animal, era una gosseta, i li van dir Dodo. A la resta de la família no li va agradar, ja que deien que era molt lletja; però li va agafar molt de carinyo a la mare.
En els camps que hi havia més avall de la vil.la, en Gerry va capturà dos serps. Kosty, amb la seva barca, el va portar a donar una volta, i durant el viatge, es va trobar una altre animal volador.
La última part del llibre, finalitza amb una festa, que causa diferents accidents, degut als tants i tants animals que habitan en la vil.la. Com ja es costum, la família se’n acaba anant al seu lloc d’origen, per què el últim professor d’en Gerry, creu que ja està prou preparat i que ja li ha ensenyat tot els coneixements que podia. Per aquesta raó se’n tornen a Anglaterra.
Per fi!! L’últim comentari! Realment això de fer comentaris no m’agrada gaire.
Me adonat que l’autor fa servir les part per destacar els canvis de domicili.
Aquest cop es traslladen a la vil•la de color blanc de neu. La causa per la qual es canvien de casa es perquè una familiar que els cau molt malament esta malalta i els hi demana si pot viure amb ells, així que el seu recurs és anar a viure en un lloc més petit i així ni hi hagi prou espai per la dona.
En aquesta tercera part, així resumin els trets més importants son que el Gerry té un professor nou que es un apassionat dels animals,com el noi i aquest professor viu amb la seva mare, una dona amb la qual en Gerry s’hi entén molt.
També una cosa que cal destacar es l’arribada de nous animals a la família, la Dodo una gossa molt lletja que tindrà cadells.
El llibre continua amb les seves insuportables descripcions.
Finalment la família torna a Anglaterra per tal de millorar els estudis d’en Gerry, ja que el professor parla amb la mare i li diu que amb tot el que li ha ensenyat a el seu fill, ja esta preparat per anar a aprofundir els seus estudis a Anglaterra o Suïssa.
A la resta de la família no els fa il•lusió tornar al seu país natal i voldrien continuar vivint a Corfú.
Sincerament m’ha costat un gran esforç llegir-me aquest llibre hi ha hagut moments que se’m feia illegible i inaguantable, però com que el professor ens va deixar més temps he pogut parar i fer descansos per un altre dia continuar.
Espero de tot cor que el pròxim llibre valgui molt més la pena i sigui més fàcil de llegir, i sobretot que no hi hagin tantes descripcions.
En general, no m'ha agradat la lectura d'aquesta novel·la. Penso que parla massa sobre la fauna i la flora, i que està destinada únicament a un públic a qui li interessin aquests temes. Per tant, crec que no ha estat la més apropiada per recomanar a un grup tan gran, amb gustos tan diversos. Tot i així, haig de confessar que poc a poc m'ha anat captivant i que, al final, llegia més per gust que per obligació.
El capítol que més m'ha agradat d'aquesta part ha estat el catorzè Les flors parlaries, quan en Gerry coneix la mare d'en Kralefsky, amb qui comparteix una conversa interessant sobre la vellesa i les plantes. Penso que és una escena molt encertada. A més, l'home em sembla un personatge molt simpàtic, que explica vivències extraordinàries i que ho fa apassionadament. M'agradaria destacar l'escena en que Kralefsky ensenya a lluitar al jove protagonista, que també m'ha semblat entretinguda.
Una altre moment que m'ha divertit força ha estat quan la mare duu a casa la gossa Dodo, i penso que tot plegat critica a la gent superficial, tot i que després es descobreix que, a més, l'animal té una intel·ligència limitada.
Per últim, l'episodi de la festa dels animals també m'ha semblat simpàtic, degut al seguit d'incidents relacionats amb aquests. Crec que és un bon final pel llibre. Finalment, la decisió de tornar a Anglaterra no m'ha semblat gens oportuna, perquè em dóna la impressió de que reculen, de que el què han viscut no ha servit per res.
Per tot el que he dit, ja es veu que aquesta part ha estat, pel meu gust, la millor. Malgrat això, espero que la pròxima lectura tracti una temàtica diferent, ja que últimament, els animals són els protagonistes de molts dels relats que llegim.
La veritat és que la tercera part, la vaig començar amb molt d’entusiasme ja que la segona part m’havia agradat bastant. Desde el meu punt de vista, trobu que la tercera part, ja es una barreja de les dues parts anteriors. Com no, aquesta part tenia que començar amb un canvi de domicili, aquest canvi, m’ha fet molta gràcia ja que la família es canvia a una casa més petita per tal de que no vingui un familiar a viure amb ells. És un fet que m’ha fet molta gràcia ja que al final es veu ja que es canvien per qualsevol cosa.
M’agrada molt també el tros en que es monta un festival impresionant quan s’escapen i es disperssen per tota la casa els animals quan tenen convidats: les serps a la blanyera, els gossos trencant els coixins i omplint tota la sala de plomes, etc.
En definitiva, el llibre me l’esperava bastant més aburrit, cosa que al final m’ha sorprès ja que tampoc ha sigut tant feixuc de llegir. Tot i així crec que ja portem molts llibres on els protagonistes o una part important del relat són els animals, i el que si que s’he m’ha fet molt pessat és toto el tema de les descricions. Tot i així ha estat prou bé.
La tercera part de la novel·la la he trobat més interessant que la primera i segona. Hi apareix mes intriga perquè conexien el personagte que es interpretat a la pressó. També nous animals que hi apareixen provocan rialles per part meva, i el canvi de domicili..etc.
Esperava que la tercera part m'agrades més, hi ho ha fet.
No com la primera i segona que les he trobat bastant aburrides, no dic que aquest no ho sigui, pero hi ha aparegut un notable millorament.
Al final m'ha agrdata més el llibre del que m' esperava al principi.
La tercera part, ha estat la que més m’ha agradat. Suposo que com que en la segona part del llibre ja havia començat a agradar-me més pel fet de que s’hi trobava més humor, la vaig agafar amb tota l’il•lusió de divertir-me.
Efectivament m’he divertit!
El tros que considero que m’ha agradat més era el de la gossa Dodo, el fet de que a ningú li agradi aquest gos, perquè no es molt maco, i el fet de que segueixi a la mare d’en Gerry per tot arreu.
Val a dir que mai m’havia costat tant acabar de llegir-me un llibre, suposo que es perquè tantes descripcions el fan una mica pesat, però el fet es que no m’ha acabat de desagradar del tot.
Es un llibre bastant intens i també interessant, ja que he aprés coses que no sabia d’alguns animals i també animals nous, com les centònies.
Haig d’admetre que aquesta és la part que més m’ha agradat. Hi ha canvis previstos però divertits i entretinguts.
La família torna a Anglaterra i en Gerry dirigeix el seu futur en els estudis de biòleg. És un desenllaç força bonic, però com ja he dit, fàcil de prevenir.
La tercera part és la que menys em va costar de llegir en part, perquè ja no hi ha tantes explicacions detallades d’animals, tot i que també n’hi han. Se’ns dubte és la part que crec que arrecla la novel•la. Finalment no m’enduc tanta decepció del llibre, però també espero que el següent llibre que haguem de llegir sigui millor.
La tercera part, ha estat la més divertida. Continuaven les descripcions, però l'humor havia augmentat.
Com sempre, només fan que canviar de casa i de lloc. Això es la cosa més rara del llibre. Mai havia llegit cap llibre que canviesin tan cops d'habitatge i només per simples tonteries.
El personatge del presoner, m'ha interessat, perquè el fet de estar amb una persona que ha matat la dona i no preocuparte per si et pot fer mal,em va inquietar.
El llibre era una mica pesat de llegir, però l'he trobat prou interessant i no m'ha desagredat.
La tercera part no ha estat tal com m'esperava, jo m'esperava alguna cosa amb mes xispa, que enganxes mes i et forcés a llegir el llibre pero no ha estat aixi han tornat les descripcions, i he de dir que al final ja n'estava fart de descripcions perque normalment quan es fan descripcions es per que t'ho puguis imagiar millor i sempre t'ho passes millor pero en aquest llibre fa descripcions de qualsebol cosa i en qualsevol moment i aixo es fa pesat.
En aquesta tercera part el que més m'ha agradat ha estat el presoner Koty Panopoulos i ha estat un tros que m'ha enganxat prou aquesta part de el llibre m'ha agradat bastant pero no m'ha agradat nomes aquesta n'hi ha hagut mes com la del espectacle d'animals.
Aquesta tercera part, i encara que opino que és millor que la primera, no m'ha acabat de entusiasmar, ja que la segona havia pujat les expectetives sobre el llibre, no obstant tampoc esta malament, el que meés m'ha agradat es el duel entre en kralesfky i el lluitador i com desprès a causa d'en Gerry se li trenquen les costelles.
Tambè esta bé quan en Gerry va amb el expresidiari, el que més m'agrada és que no li te gens de por.
Un tema que no m'ha agradat es que finalment se'n tornin a Anglaterra i menys per l'educació d'en Gerry oenso que s'haurien d'haver quedat a Corfú, m'hagues agradat més el final.
I altre cop repeteixo el mateix el que no m'ha agradat són les llargues i cientifiques descripcions que fa el llibre.
En definitiva és un llibre divertit, però no obstant això amb unes descripcións massa cientifiques, i potser tambè masses jo crec que si les descripcions estiguessin caracaturitzades el llibre m'hagues agradat molt més.
El llibre m'ha agradat , finalment, i sobretot quan el recordo no en el moment de la lectura. No obstant aixó no és el meu llibre preferit ni molt menys.
Em falten vint unes pàgines per acabar el llibre. Miro el rellotge i començo la lectura. Vaig avançant i ara tan sols em queden tres pàgines per llegir. Veig que s’apropa el final. M’intento imaginar com acabarà la història. Continuo i arribo a les últimes frases del relat. Llegeixo “Circ ambulant i tot el personal”. Se m’escapa un breu somriure. Crec que aquesta és la frase que descriu millor la curiosa família. Descobrir que tornen a Anglaterra em decep bastant: tantes aventures viscudes a l’illa grega de Corfú, tantes amistats, tants moments per recordar... Espero que només siguin unes breus vacances i que tornin al paradís grec.
Després d’aquests pensaments, m’he adonat de que en aquesta tercera part no hi han tantes descripcions i que s’explica molt més l’acció, hi passen més coses. Una de les situacions més caòtiques que es narra és la festa. Tot acaba convertint-se en un gran desastre per culpa dels animals d’en Gerry i tot el que hi passa és tan estrany que, si ho transportes a la realitat, és ben graciós i, alhora, desesperant.
D’altre banda, una de les imatges que m’ha impactat més d’aquesta última part ha estat la de la mare de Kralefsky. M’ha afectat realment. Quan vaig llegir aquest fragment, em vaig començar a imaginar una dona gran, molt prima i desgastada, en contrast amb uns cabells llargs i de color castany, brillants, sobre un llit amb llençols de color blanc i una habitació plena de llum. D’altre banda, em va impactar la gran sensibilitat que devia tenir la dona si era capaç de sentir les plantes, de comprendre-les. A això s’hi suma el contrast de la dona, sinònim de saviesa i d’experiència adquirida al llarg dels anys, amb en Gerry, un nen innocent a qui només li interessen els animals.
En definitiva, esperava un final més sorprenent a l’obra, algun succés excepcional d’acord amb la singularitat de la família.
Aquesta tercera i última part m’ha agradat més que les altres, i m’ha anat enganxant. Sobretot cap al final, perquè els llocs que visitava en Gerry, els he trobat interessants i entretinguts. També m’ha cridat l’atenció que es faci amic d’un presidiari, que només el deixen sortir els caps de setmana i que està a la presó, ja que a la mera no li fa gaire il·lusió, i per això el vol conèixer.
El que no m’ha agradat gaire és el principi e la part, quan es barallen les dues mantis i una (el mascle) s’acaba menjant l’altre (la femella).
També crec que el protagonista s’ho passa molt bé amb el seu nou professor, Kralefsky. Perquè els hi agraden els animals als dos. I van per els voltants de la vila a investigar i a aprendre.
El que tampoc m’ha agradat gaire és el capítol “Els oliverars dels Ciclàmens”, sobretot el principi quan les gapses destrossen l’habitació del Larry. Però al final, d’aquest capítol, no m’ha desagradat.
Encara que abans hagi dit que aquesta part m’havia agradat una mica més, segueixo pensant que hi ha massa descripció i m’ha avorrit una mica.
Finalment dir del llibre que al principi no em feia gaire il·lusió llegir-lo, però quan anava avançant m’ha anat agradant més. També penso que hi havia algun toc d’humor que m’ha fet gràcia. I també m’ha sorprès una mica que al final de tota aquesta llarga història tornessin a Anglaterra i com si no hagués passat res, encara que sigui perquè el Gerry vagi a una bona escola de Anglaterra i Suïssa i pugui acabar els seus estudis.
M’imagino que sóc un personatge del relat i m’agradaria viure alguna d’aquestes aventures.
Aquesta tercera part en concret és, des del meu punt de vista, la més divertida de la història i la més lleugera de llegir. No només les descripcions són més interessants, sinó que hi ha molts trossos còmics que m’han fet més entretinguda la lectura.
Les vivències familiars d’aquesta part m’han fet molta gràcia: l’aventura d’en Larry quan va a caçar amb en Leslie, les baralles entre els dos, el merder que fan els animals a la festa de Nadal, el problema amb les serps, etc.
Un personatge nou d’aquesta part que m’ha semblat molt curiós és el professor d’en Gerry, el senyor Kralefsky. És un home una mica peculiar, però tot i així, al final m’ha acabat semblant encantador, ja que es preocupa per l’educació del Gerry i intenta de totes maneres que el que explica li sembli interessant, tot i que no ho aconsegueix en la majoria d’ocasions.
A més, en aquesta part, l’autor ha sabut donar-li un toc d’intriga amb l’aparició de Kosti, el convicte de Vido. Quan el Gerry va al mar amb ell, vaig estar en tensió bona part de l’escena, ja que no sabia quines eren realment les seves intencions.
Ara que ja he acabat el llibre, puc fer una valoració completa de tota la novel•la. En general, m’ha agradat, ja que a part de fer-me passar estones entretingudes al llegir-lo i divertir-me força en algunes escenes en particular, he après força coses sobre animals que abans ignorava. Penso que ha estat una lectura profitosa.
Quan vaig acabar la segona part tenia forces mes ganes de continuar llegint ja que la segona part em va agradar molt mes que la primera i esperava que la tercera fos encara millor.
La tercera part com sempre comença amb un canvi de domicili de la família Durrel, però el motiu pel qual es traslladen aquesta vegada m'ha fet molta mes gracia que les altres vegades, però em segueix sorprenent que una família pugui agafar les maletes i marxar-ne a una altre casa sense tenir que preocupar-se per res.
Puc dir que la tercera part es la que més m'ha agradat de totes ja que crec que l'autor mescla les descripcions d'animals tan freqüents a la primera part i que alguna m’interessa i les situacions còmiques que a vegades fan que somrigui.
Acabat ja aquest llibre puc dir que ,'ha agradat més del que esperava al principi però espero que el pròxim llibre sigui de temàtica diferent.
A la tercera i última part de "La meva família i altres animals" a sigut la que més m'ha agradat, ja qué a variat respecte les dues primeres.
Aquesta última part m'ha fet canbiar una mica la opnió que tenia al principi, sobretot gràcies a l'últim capítol.
I la tercera part comença amb un altre canvi de domicili. El fet de que la família estigui canviant de residència continuadament per motius tan poc coherents m’ha acabat semblant còmic i tot. Que si ara és petita i no hi cabem, que si ara és gran i no volem cabre-hi... La veritat és que he acabat la tercera part desitjant que n’hi hagués una altra només per saber quin motiu poc raonable els podria dur a mudar-se una altra vegada. No ha pogut ser així. La família se’n ha de tornar cap al seu país. Aquest fet no m’ha sorprès, era previsible que no es quedarien a l’illa ja que el Gerry havia de seguir amb els seus estudis però de totes maneres m’ha sabut greu que deixessin l’illa que tant déu haver influenciat en els seus caràcters i les seves maneres de fer i de pensar.
No en tinc cap dubte de que els costarà tornar-se a adaptar a la vida anglesa i que més d’una vegada desitjaran tornar a la petita illa per tornar-se a trobar amb els seus paisatges i els seus habitants.
Sorprenent, no se que dir realment, únicament que aquest final s’ha m’ha passat pel cap...
Però perquè enganyar-se, m’entres llegia aquesta ultima part, no puc negar que no hagi rigut.
I com no, per repetir la història torna a ser cap-i-cua, ens canviem de casa, un nou futur, un nou espai, però no, no és el últim trasllat, el que m’ha decebut és el fet de que tornin al mateix punt de sortida, però no per culpa del tossut d’en Larry, sinó pels estudis del nostre narrador. Tornen al lloc que no els i agradava, del que n’estaven cansats per el fred ambient.
Ara el que no a canviat, a sigut les descripcions i l’únic moment de riure era per la manera de descriure aquest personatges tan graciosos com el xofer dels Durrell, o el típic Spiro i la seva manera de comportar-se, per mi salven la ultima part , a més de les moltes sortides que fa la família, i sobretot la mare.
En Gerry, continua en el seu món i les descripcions de insectes. animals o plantes m’han provocat a saltar algunes pagines de nou... si més no algunes estrofes. El final es fa trist, o emotiu diguem-ho com vulgueu, i amb fa gràcia perquè la mare no perd els extrems ni perd l’humor, duran la tornada a Anglaterra. Però com és normal es senten diferents, rars com si fossin altres persones, han canviat, ho veuen tot insòlit, desigual i es que per molt que tinguin que marxar ells saben perfectament que deixen alguna cosa d’ells allà, en aquella càlida i fantàstica illa, Corfú. Ara, realment són ells els estranys.
A la tercera part vaig observar que tenia la mateixa estructura que la primera i la segona ,una part d’aquest llibre a tercer la vam llegar a clase.ar que ja m’he acabat el llibre et segueixo deien que es avorrit per culpa de tantes descripcions i que costa posarse a llegar-lo ja que no es un llibre que t’enganxi .La part que m’agrada mes es qua el presoner li regala un gabió i la del final quan els convidats s’ensementen que allò es un zoològic en conte de una casa
Publica un comentari a l'entrada