D'entrada és molt significativa la citació que encapçala aquesta segona part: "No oblideu vetllar pels hostes, perquè hi ha hagut qui, sense adonar-se'n, ha hostatjat àngels." I és que, justament, el canvi de residència de la família Durrell es deu a l'interès del germà gran, en Larry, de convidar a una colla d'amics: i una mostra d'hospitalitat és deixar que els amics comparteixin l'espai on vius... i, és clar, si no hi caben, el millor és canviar de casa. En aquesta segona part, destaca el fet que el narrador, en Gerry Durrell, ens explica en profunditat les seves aventures amb els éssers vius de l'illa. El capítol "Els turons de les tortugues" em sembla exemplar i és, a parer meu, un dels més destacats.Lògicament, la segona part acaba amb nou canvi de casa, si més no per fugir dels parents perquè amb aquests no podem compartir l'espai! Per això cal buscar una vil·la més petita. En fi, la família Durrell va d'una banda a l'altra de Corfú, seguint el camí que els marca en Larry.
31 comentaris:
Agafo el llibre mig obligada pel treball, mig decebuda, i amb molt pessimisme començo a llegir la segona part. Intento pensar que amb aquesta ja podré gaudir del llibre.
Mentiria si digués que el llibre m’està semblant avorrit, no és ben bé això el que voldria dir. Simplement trobo que l’autor utilitza, com a la primera part, unes descripcions que pel meu gust són massa llargues i tan recargolades que tallen una mica el desenvolupament de la història i fan que et despistis i et costi seguir-la. A part, a mi m’agraden més els llibres que donen pocs detalls, ja que, amb la possibilitat que et donen aquests altres de fer volar la teva imaginació, jo m’ho passo millor.
Si hagués de destacar un personatge que m’ha agradat especialment, seria el de Lougarètzia, la veïna i dona de fer feines. Aquesta senyora em recorda a una persona que conec, que s’ajusta molt bé a la descripció que es fa d’ella en aquesta part. És igual de pesada que ella i li agrada explicar sempre tots els seus mals i les seves desgràcies.
Per altra banda, m’agradaria afegir que m’ha convençut força la personificació que fa Durrell de les orenetes. Aquesta part de la història és divertida i entretinguda.
La segona part de "La meva família i altres animals" m'ha semblat més polifacètica que no pas la primera part del llibre. Crec que el canvi de domicili de la família a creat nous problemes i al mateix temps diversions.
També m'han agradat els nous personatges (com en Peter, la Lougarètzia i els amics d'en Larry)perquè són estranys i fan que la família entri en situacions força còmiques. Com per exemple, el guirigall que van crear amb l’escorpí, els moments tràgics de la Margo sense el seu enamorat o l’aniversari d’en Gerry.
Ara decideixo començar a llegir-me la tercera part del relat, però tot i així haig de dir que la segona part m’ha agradat molt, en comparació a la primera, encara que les explicacions segueixen sent una mica pensants.
Com que la primera part em va semblar una mica aborrida, he començat a llegir la segona amb poques ganes de llegir i amb moltes ganes d'acabar el llibre.
Quan ja l'he acabada, ja puc dir que aquest llibre m'està agradant.
M'ha fet molta gràcia el personatge de la Lougarètzia, perquè s'assembla molt a un familiar meu que sempre s'està queixant. Quan llegia els comentaris d'aquesta senyora, de vegades em posava a riure. Crec que posa un toc d'humor a la novel·la i gràcies a ella no se m'a fet tant pesada la lectura. El que em continua desagradant és la manera que té de descriure Gerald Durrell, està molt bé que et fagin descripcions llargues perquè així t'imagines el que t'està explicant a la perfecció, però es fa una mica pesat.
També se'm fa pesat llegir els comentaris de l'Spiro, perquè parla d'una manera que fins i tot fa ràbia!
Aquesta vegada, però, les "expedicions" de'n Gerry han estat més interessants perquè els animals que describia ja els coneixia, i he après moltes coses d'aquests que abans no sabia. En canvi, si en Gerry m'explica com és la vida de les cetònies, no m'interessa perquè com que no sé ni què són aquests animals, ho deixo córrer i no m'interesso pel tema.
Espero que la tercera part sigui com la segona o millor, si pot ser. També espero que continuï sortint el personatge de la Lougarètzia.
La segona part d'aquesta novel·la m'ha semblat molt igual a la primera. Segueix l'estil de tot el llibre, és a dir: descripcions i més descripcions i, de tant en tant, alguna anècdota divertida i curiosa. Com per exemple, la història de la barca.
Arriba l'aniversari d'en Gerry i li demana a un dels seus germans que li construeixi una barca per poder anar a visitar els arxipèlags i, d'aquesta manera, descobrir racons bonics on poder observar la flora i la fauna típiques d'aquests llocs. Aquest capítol és el que m'ha agradat més de tot el que porto llegit de llibre, tant per la manera com està escrit com per tota la història en si. He passat una estona bastant entretinguda amb aquesta part del llibre.
Per altra banda, també m'agradaria destacar el paper de la mare al llarg de tota la part. Per dir-ho d'alguna manera, ha de suportar coses que crec que només pel simple fet de ser mare suporta.
Aquesta segona part del llibre m'ha agradat i enganxat força mes que la primera, tambe s'ha de dir que la primera em va semblar pessima i altada de carisme pero si continua aixi l'autor espero que la tercera sigui bastant millor que la primera, perque m sembla que l'autor encara te un as a la maniga per deixar-nos bocabadats.
Tal com he dit aquesta part m'ha agradat força mes que la primera, pero he de dir que les parts del llibre que mes m'han agradat han sigut, sens dubte la de les tortugues, amb la tortuga aquellla de color mel que li roba un ou, la part que m'ha agradat força es la de les belugues i les cuques de llum es una part a mes d'emocionant divertida, i tambe m'ha fascinat la part de la barca i el sopar, pero m'ha fet adonar-men que aquest nen sembla si es que no ho es un capritxós ja que el pobre noi que li diu amb tot la seve bona fe "et regalaré el que vulguis" donc podria haber demanat alguna altra cosa que no fos una barca pero enfi tal com he dit al principi, n'espero molt de la tercera part.
La meva família i altres animals
II a part:
La primera part la tanca la conversa d’en Larry amb la seva mare, parlant de que necessita espai pels seus convidats i a en Larry se li fica la idea al cap que han de canviar de casa. I la segona part comença amb “La vil•la de color groc de narcís”. Això, em va sobtar moltíssim, bàsicament perquè quan vaig acabar de llegir “una conversa”, em pensava que allò era una anècdota, com qualsevol altre cosa que havia explicat el protagonista, però no em pensava pas que aconseguiria fer que canviessin de casa. És cert que en Larry des del principi mostra un caràcter molt fort en la família, ja que és ell qui els empeny a canviar de país i així canviar les seves vides; doncs ara els convida a canviar de casa, només per poder acollir bé els amics/coneguts d’en Larry.
Evidentment l’arribada dels extravagants inquilins que havia convidat el germà gran a casa de la família Durrell. Tots els artistes tenen un punt còmic, un punt divertit, diferent, graciós, etc.
I finalment es tanca la segona part amb una altra conversa en la qual se’ls hi acut canviar de casa. Un cop ja has llegit i vist que són capaços de canviar de casa per rebre uns convidats, acabes pensant que també podran ser capaços de mudar-se en una casa més petita per no haver de rebre la seva família. Evidentment es nota que en Larry li agraden els canvis, perquè ja és el tercer cop que empeny la família a un canvi.
Em segueix avorrint el llibre ja que no m’agraden les descripcions tant detallistes. El que més m’agrada d’aquesta part és la personalitat i la capacitat de convicció d’en Larry tot i ser una capacitat molt perillosa en alguns casos. I trobo que aquest canvi de casa han fet que em distragués una mica i de fet, m’agrada més la descripció de la casa groga i dels convidats que la dels animalons. En general aquesta segona part la trobo una mica més brillant que la primera, però no ser si és pel lloc on estava mentre llegia la primera i les poques ganes de llegir-la i el lloc on el que també per obligació he llegit la segona part però sense tenir res que em distragués.
I, em dol dir això, però realment, el capítol del “turons de les tortugues” no m’agrada, ja que, justament hi ha unes descripcions massa llargues i detallades. Però té una toc bastant còmic i ajuda a que no es faci tant pesat.
La segona part de “La meva família i altres animals” s’hem va fer més pesada que la primera, perquè com que a la primera part, vaig veure que hi havia molta descripció, la segona vaig pensar que era el mateix. Efectivament era el mateix, però vaig trobar que hi havia més humor.
Per exemple, quan l’Spiro parla amb el doctor, a la festa del Gerry i el doctor li diu que té només sis fills. L’Spiro, després d’aquesta explicació, exclama que li hauria de caure la cara de vergonya, perquè crien com si fossin gats.
També vaig trobar divertit, el tros en que la mare del Gerry es compra un banyador amb farbalans i tots es riuen d’ella, diguent-li que es tregui els peixos després de nedar.
La segona part, la vaig trobar més divertida i entretinguda que la primera.
Aquesta segona part m’ha agradat més que la primera. Sobretot de la pàgina 99 fins a la 101. En aquest tros tracta de en Gerry, la seva germana Margo, i la seva mare, van al centre de la ciutat a comprar mobles per reformar la seva segona vila, quan de sobte es troben amb molta gent pel carrer que van a besar els peus del sant Espiridió, kíria. La multitud els porten fins a l’església. Allà la mare li diu al Gerry que no besi els peus de sant, i que li digui a la Margo que tampoc no ho faci. Però no té temps a dir-li, i li besa. Llavors la Margo li agafa mal de panxa i febre, això li passa perquè al besar-li els peus va agafar totes les malalties dels gèrmens que la gent deixava allà.
Un altre tros que també m’ha agradat molt és que en Gerry també s’ho passa bé a la segona vila i sobretot amb en Theòdoros. Perquè aquest li explica moltes coses en Gerry sobre la natura i ell aprèn molt. AL final d’aquesta part no m’ha cridat tan l’atenció l’arxipèlag encantat. De la forma que ho explica, m’ha agradat. També vull afegir que uns capítols que m’agraden força són la conversa perquè és cada vegada on decideixen fer el canvi de vila. A més a més, jo, una de les converses que hi ha ja l’havia llegit a un llibre de text de l’escola.
En definitiva aquesta segona part m’ha anat enganxant una mica més al llibre, però no ho sé si m’agradarà el final de la tercera i última part.
La segona part del llibre "La meva família i altres animals" també m'ha agradat força. Aquest llibre m'està permetent descobrir nous animals i coses sobre la natura que no m'hauria imaginat mai. Trobo que la naturalesa està plena de misteris que és interessant conèixer.
El personatge que m'està agradant més és en Gerry, el protagonista i escriptor del llibre. És un noi inoscent que està madurant i que ha de conviure amb persones molt estranyes i complicades, tan els seus germans, com la seva pròpia mare.
Aquesta segona part de La meva família i altres animals m’ha estat més fàcil de llegir. M’ha semblat un tros amb molt contingut interessant. De moment, penso que aquesta segona part m’agrada’t més que la primera. Diguéssim que en mica en mica el llibre em va entusiasmant més.
Aquest part, trobo que passant moltes més coses que en la primera. Hi ha moltes coses que m’agradaria nombrar que m’han agrada’t, però em limitaré a exposar les que més m’han atret.
En primer lloc, m’ha divertit la part que parla sobre la visita d’una part de la família Durrell a l’església a veure el patró de l’illa, Sant Espiridió. Trobo que és una escena molt peculiar que et pot fer passar una bona estona.
Un tros que trobo especialment interessant és quan en Gerry parla sobre les tortugues. M’ha commogut quan en Gerry li posa un nom a la tortuga que només té un ull. A més a més, també he trobat interessant quan li pren un ou per tenir-lo en la seva col•lecció.
Al igual que en la primera part, aquesta segona també apareixen personatges curiosos. Els personatges que m’han semblat més enigmàtics han estat : la Jonquil, en Durant , en Michael i la Melanie, encara que també n’hi ha hagut d’altres. Peculiarment aquests m’han agradat perquè crec que li donen un toc humorístic el relat.
Una altra escena que m’agradaria remarcar, perquè trobo que marca molt en aquesta segona part, és l’aniversari d’en Gerry. M’ha fet passar una bona estona totes les peripècies que passant mentre es prepara l’aniversari, la compra de regals, la festa de l’aniversari...
Així doncs, a veure que passarà en el desenllaç de La meva família i altres animals.
He acabat la segona part de la novel·la contenta. Encara que no aconsegueix enganxar-m'hi, i sinó fos per obligació, hagués abandonat la lectura al començament, penso que a mida que avança, les trames milloren.
El fet de que la família hagi canviat de vil·la, i que ho torni a fer, m'agrada, tot i que és irreal, molt fantàstic. Això de canviar d'aires em dóna la impressió de que tornen a començar, i la lectura se'm fa més amena. Tot i així, hi ha coses que no canvien, i l'autor segueix amb les extenses descripcions que fins i tot em fan perdre el fil de la història.
Pel que fa al repertori, segueixo pensant el mateix. Crec que Gerald Durrell podria haver-se estalviat als personatges com l'Spiro, en Theòdoros, el doctor Androukheli i el consol belga (aquests dos últims nous de la segona part), per la seva extravagant manera de parlar, que alenteixen encara més el relat. Tot i així, n'hi ha algun que m'agrada, com la Lougarètzia, veïna i dona de fer feines de la família. És una persona xerraire, les seves aparicions em diverteixen.
Per acabar, destacaré una escena que em va agradar força. Quan en Larry explica el que viu la família amb el mobiliari de la casa nova, ho fa amb un toc humorístic especial que em va divertir bastant.
Finalment, cal repetir que aquesta part m'ha agradat més que l'anterior. Tot i així, no recomanaria aquest llibre, especialment, perquè se m'ha fet pesat i molt lent. Espero que la tercera part segueixi aquesta evolució i pugui acabar la novel·la satisfeta.
Quan vaig acabar de llegir la primera part no tenia ganes de continuar llegint ja que la primera part em va semblar molt avorrida i feixuga.
Al començament d'aquesta segona part vaig creure que seria igual ja que seguien les inacabables descripcions, però ben aviat vaig veure que aquesta part seria molt més entretinguda i divertida.
El trasllat de la familía d'en Gerry fa que apareguin nous personatges al llibre, personatges que portaran a la família a noves situacions, aquestes molt més divertides i gracioses que les de la primera part.
Al contrari de la primera part que només llegia per obligació de fer el treball, en aquesta segona part seguia llegint perquè a estones em divertia i l’ humor que fa servir l'autor feia que se m’escapés algun somriure.
Espero que la tercera part sigui com aquesta o millor encara.
2a part:
El que m’ha agradat més d’aquesta part ha estat al principi, quan s’han traslladat a la casa nova i han començat a arribar els convidats.
Les escenes en que tots els convidats estaven parlant alhora de les seves coses (un que estava deprimit perquè havien caigut les fulles de l’arbre que pintava, l’altre que s’estava recuperant de la seva malaltia...) són una reproducció molt bona del que normalment passa en les converses familiars de totes les llars.
Llavors, quan segueixen les descripcions tan detallades el llibre em torna a avorrir.
Després de llegir-me la segona part d’aquesta novel•la, no se m’ha fet tant pessada, ma semblat més entretinguda ja que hi ha més humor, la priemera part, es basava en descripcions i més descripcions, però en aquesta hi ha més “xixa” és més variada com a continguts. Em fa molta gràcia el fet que s’hagin de tornar a canviar de vila tot perquè en Larry, li diu a la seva mare que ha convidat a uns amics, i la seva mare no accepta que vinguin convidats a casa seva i que no tinguin lloc on poderse estar. Això fa que canvïn un altre cop de casa, a una casa més gran. Aquest tros el trovo bastant divertit perquè no es gaire normal el fet de canviar de casa tot perquè el fill gran en Larry a convidat uns amics a casa seva. També m’han fet riure els amics ven peculiars d’en Larry, sobretot la Melanie, aquella noia que no tenia cabells, i que a la mare d’en Gerry no li agrada gaire. També haig de destacar que ma costat molt llegir els trossos que parla l’Spiro, i a ha sigut una gran trava a l’hora de llegir perquè això feia que em canses.
En definitiva que la segona part m’ha agradat bastant més que la primera ja que és més variada, i passen coses més divertides, o sigui que no se m’ha fet tant pesada, la lectura ha sigut més lleugera.
Si sóc sincera, la segona part no la vaig començar amb moltes ganes, i potser això va fer que no hi prestés la major atenció.
M’ha agradat que el setè capítol comences amb un canvi de domicili; i sense fixar-se gaire, ja pots veure, una altre de les moltes descripcions que pots trobar en el llibre. Com molta altre gent, crec que el llibre es extraordinàriament cansat, les pàgines et fan mal a la vista i per això el deixes de llegir en poca estona d’haver-lo començat. Si hi hagués alguna il•lustració, alguna imatge que pogués substituir tantes descripcions, als lectors ho agrairien i opinarien millor.
En Gerry li encanta fer expedicions, i darrera un arbust va trobar moltes tortugues, però una d’elles només tenia un ull, i li va posar el nom de Madame Cíclope, per aquesta característica.
El jardí estava envoltat per un mur; i qui si no, va trobar uns escorpins. Va agafar una hembra que estava prenyada, la va posar en una caixa i se la va emportar a casa.
En el capítol deu, a la vila ja havia arribat la primavera i a causa del problema amb els escorpins, li van deixar lliure a en Gerry una habitació on hi podia deixar tots els insectes que volgués. Va tenir tot tipus d’animals, i com el ratpenat que tenia es va morir, no va tardar en aconseguir un altre.
Quan era estiu, tota la família acostumava a banyar-se a la platja per la nit, i el cel es veien centenars de cuques de llum. Quan es banyaven al mar, van descobrir que hi havien dofins. En Roger, el gos, es banyava en el mar, i pel que semblava, era al que es divertia més de tots.
Un aspecte que m’ha agradat es quan en el penúltim capítol en Gerry està cansat de remar la Vaca marina, així que decideix posar-li un motor, però això no ho va poder fer fins arribat el dia del seu aniversari, quan li van regalar algunes peces per poder construir-ho.
La segona part semblava que seria una mica aborrida com la primera, per això vaig començar amb poques ganes.
Perô hi ha algun personatge interessant com la Lougarètzia que em recorda al meu avi sempre queixant-se de tot. A part també té alguna part divertida com quan la mare desideix mudar-se perquè la sogra els hi demana si pot anar a vure amb ells perquè esta molt malalta.
Tot i que segueixent molt presents les descripcions d'en Gerry són més suportables i més interessants pe`ro encara n'hi ha masses pel meu gust. A més els animals que troba són més coneguts i pertant amplies els teus coneixements, no com els de la primera part que la majoria no et sonen de res.
Amb aquestes millores començo la tercera part més motivat peró tampoc del tot en realitat estic pensant en deixar el llibre.
En Larry vol convidar uns set o vuit amics a la vila, però la seva mare li diu que no hi ha prou espai i en realitat te molta raó perquè ja que a la casa on viuen no hi cap espai tanta gent. Així que en Larry proposa la idea de canviar-se de casa i la seva mare, com sempre cedeix, i canvien de casa.
Realment al•lucino amb la mare, ja que sempre que en Larry diu alguns cosa, sempre, sempre, sempre allò s’acaba fent. També al•lucino o més aviat no entenc com així de la nit al dia poden comprar-se una altre vila més gran i més maca i comprar ,també mobles nous, no sé pas d’on surten tots els diners que es necessiten per cobrir aquestes despeses. Que jo sàpiga en cap moment del llibre s’explica o es diu que la mare treballi en algun ofici, per això em sembla poc real el fet de que mira ara perquè nio hi caben a la casa se’n comprin una de nova ...Crec que l’autor es descuida detalls com aquets que fan que el llibre perdi punts.
Tot i aquests trets negatius sobre el llibre m’ha agradat més aquesta segona part ja que se m’ha fet més curta i més lleugera, degut, segurament, al fet que hi ha personatges nous.
En la segona part de "La meva familia i altres animals" l'he trobat molt semblant a la primera.
M'esperava que la primera part a la segona s'hi produis un gran canvi al contingut, pero he pogut comprovar que no hi ha aparegut.
L'únic canvi que he trobat ha sigut que hi ha més humor en questa part que en la primera, pero igualment la narració se'm fa aburrida i em costa llegir-la.
Com comentà en el primera comentari, espero que la tercera part sigui més emocionant i interessant que la segona.
Acabo de llegir la segona part del relat. Cada cop tot se’m fa més interessant. Reconec que no és un llibre que agradi de llegir des del primer moment encara que, de mica en mica, t’acabes acostumant a la manera de relatar de l’autor: llargues descripcions plenes d’adjectius i poca acció, pocs verbs. El que més m’agrada d’aquestes descripcions és que m’ho puc imaginar tot, com si es tractés de la meva pròpia pel•lícula o, si més no, d’un documental narrat per en Gerry, un nen.
Al llarg de la lectura he anat adonant-me del caràcter de cada un dels personatges, com si es tractés de persones reals, i els he anat “coneixent”. És com si el llibre ens els presentés i cadascú se’n fes una imatge més o menys semblant respecte la que l’autor té i vol transmetre. El personatge que més m’interessa és la mare: és capaç de tirar endavant quatre fills i d’afrontar situacions realment caòtiques, com ara canvis constants de domicili, i crec que dóna imatge d’una persona molt sensible però alhora forta. Em crida molt l’atenció, també, el caràcter d’en Larry. Penso, a mida que avança la narració, que és el personatge que substitueix al cap de família, el pare que sempre hi ha mancat. És qui pren totes les decisions i, per absurdes que siguin, sempre s’acaben complint. També és l’encarregat de dur a terme els raonaments més lògics, el cervell de la família.
D’altra banda, cada vegada que Gerry descriu el paisatge paradisíac de l’illa grega de Corfú m’intento imaginar les aigües transparents, el cel blau i net, els camps plens d’arbres fruiters, la sorra blanca i fina de les platges, el sol radiant, el verd dels camps, el cant dels ocells, els sons que emet la natura, la llum de les lluernes a mitjanit, la hospitalitat i l’amabilitat de les persones d’allà...M’agradaria anar-hi de viatge i poder arribar a veure aquest edèn natural amb els meus propis ulls. Tots els paisatges que Gerry explica semblen un somni, un lloc on tot és tranquil•litat i puresa. Sembla increïble que pugui existir realment una regió tan bonica i em faria il•lusió conèixer-la.
Així, doncs, em submergeixo en la lectura. Espero trobar-hi novament descripcions tan precioses com les de la segona part i potser no paro tanta atenció a l’acció. No m’interessa tant. Segueixo llegint.
Aquesta segona part, m’ha agradat, possiblement més que la primera. Amb l’altre a vegades m’havia d’obligar a mi mateixa a continuar llegint en algunes parts, de tant llargues que se’m feien.
Es cert que en aquesta part també hi ha moltes descripcions amb llargues explicacions plenes d’adjectius que sembla que no s’hagin d’acabar mai, però també hi ha força capítols on només passen coses a les persones, en certa manera, podem dir que hi ha més acció.
A més a més, a les parts on es parla sobre els animals no eren meres explicacions de com són com es mouen, etc... Es parla de com en Gerry interactua amb aquestes criatures, com responen...
El capítol comença amb el canvi de casa, del que se n’ha parlat al final de la primera part.
Es traslladen a una nova casa més gran, per a poder acollir a més convidats. Aquesta casa, té molts mobles però estan gairebé tots corcats, així que decideixen anar a comprar més mobles. Tenen la mala fortuna que van a comprar el mateix dia que al poble se celebra el dia de sant Espiridó, el poble està ple de gent i la família es veu arrossegada fins a l’església, on la gent besa els peus del sant. La Margo ho fa i cau malalta.
Mentre són a la casa nova, comencen a rebre les visites que en Larry ha convidat, la majoria ben especials, tots són uns intel•lectuals, que, o bé venen per inspirar-se o per a descansar.
En Gerry, que per al moment no té cap professor particular, segueix amb les seves escapades, i un dia, tot passejant amb el seu gos, arriben a un turó on les veritables reines són les tortugues. Té la sort de poder presenciar l’aparellament de les tortugues i la posta d’ous.
En Gerry continua veient-se amb el seu amic Theòdoros i continuen tenint converses sobre la natura que els envolta.
La seva família li torna a assignar un nou professor, per un episodi que hi ha amb uns escorpins, ja que pensen que encara està molt assilvestrat. El nou professor és el cònsol belga. Aquest personatge també té un accent i una manera de parlar especials, però al contrari que L’Spiro i el Theòdoros, que m’agrada que el tinguin perquè fa que sigui més fàcil imaginar-los, aquest em posa nerviosa, i a més sóc perfectament capaç de entendre que un personatge té accent francès amb només que m’ho diguin, no trobo que sigui necessari escriure-ho com ho fa l’autor.
D’aquesta part, m’agraden especialment els capítols on la família va a nedar al mar de nit, està ben explicat i fa que gairebé pugui sentir com deuen estar els personatges prenent banys a altes hores de la nit, amb l’aigua a una temperatura ni massa freda ni massa calenta. També m’agraden els espectacles que es descriuen, de les belugues i les cuques de llum. Em sembla molt relaxant, tot plegat.
L’aniversari del Gerry s’acosta, i li demana al seu germà Leslie que i construeixi una barca per a poder fer exploracions per les illetes del voltant. El germà accepta, i acaba per fer-li una barca gairebé rodona (cosa que em va fer riure quan ho vaig llegir).
El Gerry té un nou professor, en Peter, que acaben per despatxar perquè la Margo i ell es fan “massa amics”. Quan el despatxen, la margo cau en una depressió.
El final d’aquesta part, com l’altre, acaba amb el canvi de vil•la a una més petita, per a evitar que vingui una parenta pesada.
M’ha semblat curiós i alhora m’ha agradat el fet que el llibre te una estructura força marcada. Doncs comença amb "la Migració", desprès hi ha el capítol de "la vil•la de color de maduixa", la primera part acaba amb "una conversa", on es planteja el nou canvi de casa. La segona part comença amb "La vil•la de color groc narcís" i acaba amb "una conversa". La tercera part, comença amb "la vil•la de color blanc de neu", i acaba amb el capítol anomenat "la tornada", que seria el capítol que tancaria el llibre, sent el contrari de "la migració".
La segona part de La meva família i altres animals m’ha agradat més que la primera i m’ho he passat millor llegint-la. He de dir que al final de la primera part estava bastant enganxada al llibre i que no em va costar gaire seguir amb la lectura, tenia ganes de seguir llegint i de saber què passaria a continuació.
Tot i que hi segueixen havent moltes descripcions, aquesta part m’ha resultat més fàcil de llegir, ja que els animals i personatges que descrivia m’han semblat més interessants que els de l’altra part.
Trobo que les vivències que explica en Gerry en aquesta part són més entretingudes i m’han divertit més que les anteriors. En la meva opinió les que crec que cal destacar són: l’escena on van al poble i es troben amb la processó de Sant Espiridió, on la Margo es posa malalta, les estrafolàries visites que van a la vil•la (en Zatopec, la Jonquil, en Durant i en Michael), que permeten que es creïn noves situacions molt còmiques, l’aparició de nous personatges que donen molt joc a la novel•la (com la Lougarètzia, en Theòdoros, en Peter, etc.) i la banyada nocturna de la mare al mar amb el banyador de farbalans, que em va semblar molt distreta.
Un fet que em sembla molt poc versemblant i que no acabo d’entendre és la procedència dels diners, ja que ningú de la família treballa i viuen molt bé, no els falta de res. És més, es poden permetre bastants luxes, com ara organitzar festes, comprar molts obsequis i roba, pagar un majordom, una criada i un professor particular per en Gerry i canviar de casa cada dos per tres. Aquest penso que és el punt flac del llibre, ja que no queda clar en cap moment i costa d’entendre.
En general m’està agradant, tinc ganes de saber com es resoldrà tot i com acabarà la història, així que segueixo llegint amb bona disposició.
La segona part del llibre se m'ha fet molt més lleugera i fàcil de llegir que la primera, a part de que també m'ha agradat i enganxat bastant més.
Les feixugues descripcions continuen formant part de la seva estructura principal, però es veuen contrarestades amb l'humor que conté. Especialment amb les aparicions de Lougarètzia, un personatge que aporta l'humor que mancava a la primera part, i és un dels factors per la qual aquesta segona ha estat més propera a entretinguda i divertida que no pas l'anterior.
La segona part comença amb una altra mudança, sorprenentment causada pel Larry, també. Aquest canvi obre les portes a moltes noves experiències, com ara l'incident amb l'escorpí, els moments amb la barca o tot el relacionat amb les tortugues.
L'únic inconvenient que hi trobo, és, com ja he mencionat abans, el tema descripcions, ja que en la meva opinió, el llibre seria molt més divertit si en prescindís o, si més no, si les escurcés. Tot i així insisteixo: crec que la segona part és molt millor que la primera, i en part me n'alegro d'haver de llegir aquest llibre per obligació, ja que si no fos així, el més segur és que al acabar la primera part, me’n cansés i el deixés, ignorant per complert com continuaria.
Tinc ganes de continuar llegint, i acabar el llibre, per veure si la lectura encara va a millor, estic impacient per veure el desenllaç de l'obra, encara que en part no el vull conèixer per por a que em desagradi.
Per començar, he de dir que la segona part del llibre m'ha semblat força igual a la primera, ja que continua amb les descripcions exaustives i detallades dels més mínims detalls de la natura, cosa que podria semblar intersessant a algú a qui li interesés del tema.
També he de dir, però, que la segona part també té les seves anécdotes curioses, com per exemple l'incident dels escorpins o l'escena de les tortugues.
Però en aquest comentari m'agradaria parlar del científic, perquè crec que té un paper important en la vida d'en Gerry, ja que comparteix experiències amb ell i li ensenya moltes coses de la natura. Ell fomenta l'interés del protagonista tractan-lo com a un igual, no com tractaria un professor al seu alumne. La veritat es que és un personatge que m'ha agradat molt, tan a la primera part com a la segona (i espero que també a la tercera). El que més m'ha agradat ha estat la seva emoció en vers l'´hidroavió.
També s'ha de dir que grácies a ell en Gerry comença a classificar els seus descobriments, i fins i tot arriba a tenir un estudi per a ell (encara que la resta de la família no hi està molt d'acord). En el seu estudi hi té un munt d'instruments per als seus experiments i un munt de llibres sobre natura. Les seves col·leccions es guarden i classifiquen en caixes i fins i tot hi té un animal dissecat per ell mateix.
La segona part del llibre ha estat més interessant que la primera tot i que hi segueixen abundant les descripcions. De moment no tinc el gust d’haver llegit cap altre llibre de Gerarld Durrell, però suposo que no li agrada deixar les coses a mitges, i quan comença a descriure fins al més petit dels objectes o animals ho fa deixant clars tots els detalls. Això no és una cosa que em molesti, ja que segurament si descrigués alguna cosa amb la que pogués compartir el seu interès disfrutaria més del relat, però com que aquest no és el meu cas i no sento cap atracció especial cap als insectes el llibre, com ja vaig dir en el primer comentari, se’m està fent una mica dur. No per el tipus de llenguatge que utilitza o el fet de que sigui un llibre llarg, sinó perquè per al meu gust hi falta aventura.
Tot hi això s’agraeix que entrin nous personatges a la història ja que aporten noves situacions còmiques que trenquen amb la monotonia i t’ajuden a tirar endavant amb la lectura. Espero que la tercera part segueixi així i sigui menys descriptiva i amb més emoció.
La segona part, l'he trobat mes avorrida pel fet de que hi he trobat més descripcions. Però aquesta part, vulguis o no, tenia una cosa que havia millorat, que era l'humor.
Podem observar bastant humor irònic, pel fet de riures de les situacions i de persones.
Considero que per aquest fet, m'ha agradat més en aquesta part que en la primera.
Despés de descebrem llegint la primera part, he come´çat a llegir la segona part sense cap mena de ganes, pensant que sería una aborriment, però ara ja m'está començant a agradar el llibre, perquè encara que seguix sent igual, amb les descripcions llargues, en la segona part li dona un toc més de gràcia al llibre, i deixa de ser tan pesat i começa a agradar una mica més.
El que més m'ha agradat del llibre, és quan arriba l'aniversari d'en Gerry i li diu a un dels seus germans que si li pot fer una barca per poder visitar els arxipèlags.
Quan Començo a llegir la segona part em va semblant que la cosa comença a millorar després de la decepció de la primera part.
Al cap d'haver estat llegint 4 pàgines Quan Començo a llegir la segona part em va semblant que la cosa comença a millorar després de la decepció de la primera part.
Al cap d’haver estat llegint 4 pàgines Em donc compte que és exactament com la primera part. Ja m’estic avorrint i el deixo a part un rato.
Aquesta segona també se m’ha fet bastant llarga. La veritat és que m’agrada tant poc com la primera però també te la part interessant de l’historia.
En primer lloc voldria dir que en el meu parer la segona part és la millor del llibre, él que més m'ha agradat és l'escena dels escorpins en que s'escapen i alarmen a tota la casa.
tambè esta bé la construcció del "bootle boomtricket" on en Leslie fa veure que sap fer vaixells i al final li surt un xurro.
A part de aixótambè esta bé el enmalaltir de la Margo.
Però el millor de tot sens dubte és el perquè se'n van de la vil·la per què no vingui la tita-avià.
en definitiva la segona part és comica, i per això és la que m'ha agradat més, no obstant i com ja he comentat en la primera part sobra descripció.
Podríem dir que no hi ha gaires ganes de llegir, no és un llibre que m’inspiri molt...
Esperem que un cop m’hagi endinsat dins la lectura aquesta segona part amb sembli més interessant que la primera.
Ostres!, només comença la lectura, ja me quedat bocabadada, com sempre les idees del Larry fan donar la volta inesperadament al llibre. Un canvi imprevist, del qual en podríem dir un capritx del germà gran, canviar-se de casa per l’únic fet de poder tenir convidats, aquesta idea amb va sembla una mica estúpida quan amb vaig donar compta de que no era pas una broma.
Però el que puc dir es que per fi els diàlegs entre ells am fan gràcia, les queixes de la dona del jardiner, moments en que la família es troba en el poble, i altres.
En Gerry, ja no s’hem fa tan passat, amb el tema de la natura, ja es un altre espai, el principi del llibre m’han cansava, però ara si més no suposo que mi e acostumat i fins i tot m’agrada. Els personatges nous que apareixen són més interessants i realment es té de donar les gràcies perquè fan ganes de voler llegir. En aquesta segona part podria felicitar el autor perquè per fi amb venen ganes de agafa el llibre i mira com acaba, realment tinc pensat un final, però segú que amb sorprèn o al menys això espero. Ara el que m’ha sorprès de veritat és el final d’aquesta segona part amb la nova idea d’en Larry de canviar-se a una petita vila pel simple fet de que no hi ha ganes de que vinguin els familiars a visitar-los, un altre canvi radical. Aquesta segona part sembla un
cap-i-cua.
Encara que la segona part m’hagi agradat en comparació a la primera, no vol dir que no sigui un ensopiment, el fet de que hi hagin tantes i tantes descripcions llargues, a vagades continuo passant-me les pàgines que amb fan badallar. Hi han alguns capítols que he volgut rellegir perquè m’han agradat bastant.
La segona part m’agrada’t mes que la primera pero, ha sigut molt feixuga i m’ha costat llegar-lo.al argument del llibre de momento esta bé pero mi sobre las descripción de quaranta pagines. El que mes m’ha agradat es adopta al mussol i en Quasimodo que es un colom que es pensa que no es una au i va caminan a tots els llocs. El científic tambe m’ha agradat ja que es un home gran i segueix al pas den Gerry
Publica un comentari a l'entrada